La rondalla més coneguda de la nostra ciutat és, sens dubte, la del drac, el monstre de Banyoles. La llegenda, com no, té les seves arrels en l'Estany i els seus misteris i, més concretament en el Clot del Drac, situat en un paratge -ara enjardinat-, conegut com la Draga, a la seva riba oriental.
Explica la gent més gran que, anys reculats, un ferotge drac habitava l'Estany de Banyoles. Era un drac enorme, malvat i famèlic que devorava bous, vaques, xais i tot animal amb el que es topava. Els seus amenaçadors ulls desprenien guspires que atemorien qui el mirés; el seu alè llançava foc infernal amb el que cremava boscos, camps i cases a la seva voluntat; de les seves grans narius en sortia un sofre tant metzinós que ho empestava tot, entorbolia l'aigua de l'Estany i encomanava malalties a persones i animals. El cos del monstre era plegat de dures escates que cap espasa ni llança havia pogut travessar mai i el seu llom era recobert de burxes punxegudes i amenaçadores que li anaven de l'espina del coll a la punta de la cua; a més, dues grans ales li permetien volar amb gran rapidesa i si les seves urpes afilades t'agafaven, ja no et deixaven fins que et tenia al seu cau, a punt per menjar-te. El drac era capaç de capbussar-se a l'Estany per sorprendre un il·lús banyista i nedar amb rapidesa fins l'altra vora on l'esperava un ramat despistat que no tenia temps de fugir; i amb la seva llarga cua escamada castigava la vila banyolina rebotint-hi ones d'aigua de l'Estany.
La bona gent de Banyoles vivia aterrida i molts eren els que havien fugit després de patir-ne els seus martiris, lamentant-se "El drac! El drac!". Per aquietar el monstre i evitar més maldats, els vilatans van acordar donar un darrer i dolorós pas i cedir a les seves exigències. Setmana sí, setmana també, l'atzar d'un horrible sorteig li lliurava adès un nen, adès una nena com a terrible tribut. Llavors, l'infant era portat al Clot del Drac on, en sentir l'olor de carn innocent, sortia la bèstia per abraonar-se sobre la seva menja i satisfer-se'n.
Tots els infortunats cavallers que s'havien enfrontat a l'horrible monstre havien estat derrotats per la fera que els devorava sense compassió en acabar la breu lluita. El mateix emperador Carlemany, que en aquells temps s'encaminava a lluitar contra els infidels a la ciutat de Girona, va decidir enfrontar-se a la bèstia quan el van informar que havia occit a varis dels seus valerosos cavallers. Carlemany, però, tampoc va reeixir davant seu i fins i tot la seva invicta espasa Monjoie va ser esmicolada al topar amb la dura cuirassa del drac.
Què podia fer la soferta gent banyolina davant tanta maldat? Per ventura, un monjo anacoreta de nom Mer acompanyava les tropes de Carlemany des de Narbona per enfortir l'esperit cristià del seu exèrcit. La reputació de santedat i miracles del monjo era tan gran que aviat va arribar a les orelles dels vilatans de Banyoles i de la mare del nen que aquell dia havia de ser portat davant el drac. Desesperada, la dona va córrer a implorar a Sant Mer que els ajudés a fer front a la bèstia, confiant més en les seves oracions que en l'espasa del guerrer. Compadit per la veu tremolosa de la mare, amb una estola al damunt, Mer va encaminar les seves pregàries cap al Clot del Drac, on anà a trobar la bèstia. Allà mateix, el venerable Mer tirà l'estola al cim del monstre fent-li perdre tota la seva ferotgia. Des de llavors i davant l'astorament de tothom, el drac seguia Mer arreu com un cadell manyac i sense maldat visible, fins que va decidir enclaustrar-se al seu Clot per sempre més i no sortir-ne mai.
Diuen els més anciants, però, que de tant en tant, pels volts de la Draga encara es poden sentir els crits del drac que, ves a saber perquè ens fa sentir la seva presència entre nosaltres... pot ser, per tornar-nos a visitar ben aviat.
El Clot del drac
Abans que la Draga fos el parc que és ara, els seus límits s'estenien per una zona d'aiguamolls i camps, els quals s'havien anat guanyant a les aigües de l'Estany gràcies a la construcció de motes i recs que frenaven les crescudes de l'aigua. Quan plovia molt, però, l'aigua saltava les motes i inundava aquests camps, escolant-se també per diversos fenents que empassaven l'aigua i actuaven com a sobreeixidors naturals de la zona.
Un dels fenents més importants era conegut popularment com el Clot del Drac ja que quan engolia l'aigua de l'Estany feia tanta fressa que, inequívocament, allà només hi podia tenir el cau el monstre de Banyoles.
Malauradament -com altres han denunciat-, hem deixat per l'oblit aquests bells referents de la nostra tradició etnopoètica, bàsics per a la nostra identitat local. Són pocs els que recorden o saben de la seva existència, amb tot el potencial cultural i de promoció de la ciutat que poden tenir. Per això, seria una magnífica iniciativa la seva recuperació i contextualització, acompanyada d'altres projectes que potenciïn al màxim aquesta vessant de la nostra cultura popular tradicional.
