Hotel Mirallac

L’Slow Food és un moviment ecogastronòmic fundat a Itàlia pel gastrònom Carlo Petrini, el 1986, com a reacció a les males conseqüències del fast food i del frenesí de la fast life. A hores d’ara, l’Slow Food ja agrupa a més de 80.000 persones de 104 països d’arreu del món i ha pres el cargol com a símbol del seu hedonisme de la calma.

Slow Food és, bàsicament, un moviment de defensa i pel dret al plaer vinculat a l’alimentació a partir de la lentitud i del ritual que l’acompanya: menjar en una bona taula, en bona companyia, assaborint sense presses els plats tradicionals locals i propis d’un determinat territori, elaborats amb els seus productes autòctons i que permetin una digestió assenyada.

L’Slow Food promou uns ritmes vitals més lents i meditats per fruir de la diversitat de las receptes i dels sabors. Estimula reconèixer la varietat dels llocs de producció, a respectar el ritme de les estacions i dels àpats. Promou la necessitat d’una educació del gust i fomenta un nou model d’agricultura més local i menys intensiva. Pel moviment Slow Food, els aliments han de ser bons, nets i justos. “Bons” perquè han de produir plaer, “nets” perquè no poden ofendre la naturalesa i “justos” perquè qui treballa la terra té dret a un bon jornal i no ha de ser explotat.

L’Slow Food és un moviment encara jove que s’integra en el moviment Slow i que ha impulsat la tendència de les Città Slow. Sens dubte és una tendència que té molta feina a fer: la indústria del fast food i els nostres hàbits vinculats a la rapidesa són els grans esculls contra els que lluita, als que ha de contraposar informació amb bons projectes educatius i de sensibilització. Un bon pas és l’iniciat amb el projecte de l’Arca del Gust i els Baluards que pretén aplegar, recuperar, catalogar aquells sabors oblidats i productes gastronòmics excel·lents però que es troben en perill d’extinció: de Catalunya ja hi són les mongetes de Ganxet, els brotons i espigalls, la col paperina, l’escarola perruqueta, el vi de Malvasia de Sitges i, recentment, el gall del Penedès. Ben segur, però, que cal ampliar-ho amb molts més com les pomes del ciri, el recuit, el mató, el formatge serrat, la botifarra de fetge, el piumoc…

Tenim ganes de prendre una beguda fresca però ens hem oblidat de posar-la a la nevera. Què fem? Doncs hi ha una forma de refredar-la en un parell de minuts, sense haver d’esperar que es refredi al congelador. Només cal aigua, gel i sal.

A partir d’avui i fins el proper diumenge 23, té lloc la primera edició de Femcurt, el Festival de Cinema Social de Banyoles que neix com un festival de curtmetrages de temàtica social que promou valors com el respecte, la igualtat, la convivència o la sostenibilitat.

Femcurt, però, va més enllà de les projeccions de curtmetratges i amb la finalitat d’intervenir socialment a través de la cultura ha programat un seguit d’activitats paral·leles com una jornada formativa adreçada a professionals dels serveis socials, un concert gratuït amb els grups The Pepper Pots i la Carrau, projeccions de cinema infantil o cercaviles de gegants i capgrossos.

Cal remarcar que aquest festival no és una iniciativa més d’una administració sinó que sorgeix del mateix teixit associatiu de la ciutat a través de l’entitat Irregolare.  Una nova entitat formada per gent amb experìencia en l’organització d’activitats públiques i que es fixa d’objectiu d’apostar per la cultura com a facilitadora de la inclusió social. Femcurt n’és el primer projecte que veu la llum, però ben segur li seguiran noves edicions i noves propostes engrescadores que donaran molt a parlar.

Molta sort.

Es tracta d’un whisky pur malta escocès procedent de l’illa d’Islay, a les illes occidentals d’Escòcia. Laphroaig, que es pronuncia “La-froyg”, és una paraula gaèlica que significa “el bell forat de l’ampla badia”, en referència a la ubicació de la destil·leria.

Quan s’elabora el Laphroaig, la civada maltejada s’asseca i es fuma sobre una fogata de turba blavosa. El fum d’aquesta turba, que nomès es troba a Islay, aporta a aquest whisky el sabor especialment ric que el caracteritza: la dolçor del bruc i la molsa, combinat amb un toc salat d’algues. Unes algues que transporten les salades ones de l’Atlàntic que rodegen Islay i que en vàries ocasions de tempesta arriben fins a les pròpies parets de la destil·leria.

• Nota de cata: es tracta d’un whisky de color daurat brillant, amb un intens aroma a turba fumada, algues i iode; un aroma medicinal,  dolç i amb notes salines. El seu pas per la boca és fi, elegant, gaire bé cremós i amb un final molt persistent que exemplifica a la perfecció la seva procedència i els elements de la terra d’on ha sorgit.

Tant al nostre restaurant com al bar podreu tastar aquest excel·lent whisky  que podríem anomenar de “terroir”. Es recomana prendre sol o afegint-hi unes gotes d’aigua freda per despertar-ne el perfum del malta i deixar-ne sortir els seus aromes.

Tornarem a sentir els udols dels llops a les nostres contrades? Segons Jordi Sargatal, director de la Fundació Territori i Paisatge de l’obra social de Caixa Catalunya, això  seria possible cap al 2020 si es desenvolupa un dels projectes educatius que es vol impulsar des de la seva fundació.

Així ho afirmava en una ponència del Col·loqui de Tardor 2008 Llops i humans a Catalunya. Del passat al present que, des del passat dijous fins avui dissabte, té lloc al Club Natació Banyoles, organitzat pel Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. El Col·loqui de Tardor reuneix a experts i especialistes en la matèria per analitzar l’impacte que té aquest mamífer en la societat.

Per Sargatal -que ja ha impulsat projectes de reintroducció a la nostra comarca com el de la cigonya blanca-, també caldria apostar per reintroduir espècies com el linx o l’ós (com ja s’ha fet a Astúries). Projectes d’aquest tipus, però, seran possible amb molta més facilitat sempre i quan es desenvolupin figures de protecció del territori com la de l’esperat Parc Natural de la conca lacustre de l’estany de Banyoles que ara sembla adormida en els despatxos de l’Administració com si l’udol del canis lupus l’hagués encantat.

Des del 12 d’octubre de 1990, la celebració més pròpia de la nostra comarca és la de Sant Galderic, patró català dels pagesos (tot i que la seva festivitat és el dia 16). Al sant se’l representa acompanyat de dos bous que llauren, vestit amb casaca tancada pel mig amb botons fins al coll i cinturó, pantalons fins els genolls i polaines. Els seus atributs són un manoll d’espigues de blat a una mà i una agullada a l’altra.

La festa té lloc cada any al Pla de Martís, on hi ha aixecat el monòlit en honor a aquest sant i que també és el símbol de germanor entre quatre municipis: Esponellà, Serinyà, Porqueres i Fontcoberta, ja que és un punt on coincideixen els termes d’aquests pobles veïns. Malauradament, però, ens assabentem que uns brètols han fet malbé l’estàtua, tot i que esperem que es repari ben aviat.

El sant Català de la pagesia
Sant Galderic va néixer entre els anys 820 i 840 en el poblet occità de Vilavella (ara rebatejada com a Saint-Gaudéric) a tocar Carcassona, on conreà amb dos germans seus les terres d’un mas. Morí l’any 900 i, ràpidament, s’esdevingueren un seguit de miracles que el feren popular i homenatjat arreu; així que l’any 990 va ser canonitzat com a sant en el un concili provincial de Narbona. Aquest fet contribuí encara més a honorar sant Galderic com a patró dels pagesos, no només pels del Rosselló sinó també pels de la resta de Catalunya.

El cos de Sant Galderic descansa al monestir de Sant Martí del Canigó, on fou enterrat. Quan les tropes franceses van apoderar-se d’aquelles terres, el 1654, les seves relíquies foren portades a l’església del monestir romànic de Sant Pau del Camp de Barcelona fins que es retornaren a Sant Martí del Canigó, anys més tard.

Després del decret de Nova Planta (1707-1714) i del Concili de Trento, els reis espanyols comencen a nomenar bisbes castellans que substitueixen el culte a Sant Galderic pel del madrileny Sant Isidre, canonitzat el 1622 pel papa Gregori XVI, i que malauradament encara es manté en força municipis catalans.

La llegenda de Sant Galderic
La tradició ens explica que Sant Galderic és el suplent de Sant Pere a les Portes del Cel que el substitueix quan, per una cosa o altra, aquest darrer no pot fer la seva feina.

Com va ser el cas quan Sant Pere va demanar set dies de festa a Nostre Senyor per anar a Barcelona pels voltants de Nadal i Sant Galderí n’ocupà el càrrec. Tanmateix, Sant Pere li va agradar tant la ciutat comtal que s’hi quedà set dies més. Nostre Senyor va decidí visitar Sant Pere a les Portes del Cel i al no trobar-lo va ordenar a Sant Galderic que no el deixés entrar ja que havien tocat l’hora de l’Àngelus i ningú entra al Cel passada aquesta hora.

Aquells dies que Sant Galderic suplantava Sant Pere, però, les feines de la pagesia catalana i occitana anaven molt malament: rius eixugats, fonts estroncades, pedregades que feien malbé les collites… No va ser fins que Sant Pere pogué recuperar el seu lloc a les Portes que Sant Galderic va poder retornar les coses al seu lloc, va obrir les aixetes de l’aigua i va permetre que els camps tornessin a prosperar.

Per tot això, i tot i que darrerament plou bé, ens aquests temps de fortes sequeres, pot ser no estaria gens malament, que en comptes d’encomanar-nos a la Moreneta ho féssim correctament per tal que Sant Galderic intercedís a favor nostre.

El pregó del passat diumenge, a càrrec de l’eminent caridòleg Josep Brugada, va donar el tret de sortida a la Festa Major de Sant Martirià de Banyoles d’enguany.

Sant Martirià, el patró de la ciutat, va néixer a Florència a mitjans del s. IV, fill d’una família gentil però noble. De ben jove, oient la crida de Déu, regalà el seu patrimoni als pobres i es feu batejar per l’abad Fructuós del monestir benedictí de Magdala, pròxim a Florència. Anys més tard, succeí Fructuós en el seu càrrec i, posteriorment, fou nomenat bisbe d’Albenga, on hi romangué tres anys.

Martirià es trasllada llavors a Egipte, on s’hi estigué tres anys més per tal d’exercitar la seva fe en ple desert. Tanmateix, quan és coneixedor que a la seva parròquia d’Albenga hi creix la idolatria, hi retorna per combatre-la, enfrontant-se amb el senyor de Florència que se’n revenja i el fa martiritzà fins a la mort.

Una vegada mort, el botxí de Martirià és contagiat de lepra, però el sant, mostrant la seva infinita compassió, intercedeix per ell i el guareix. En virtut del miracle, el botxí es converteix a la fe i trasllada el cos del sant a Florència, on se’l benerà durant molt de temps.

Segons conta la llegenda, entrat el s. XIII, fou el mateix sant qui encomanà a dos monjos del Monestir de Sant Martí d’Albenga que portessin les seves despulles al Principat de Catalunya, en un indret on hi “rajava una abundosa font“. Els dos joves preneren les despulles, les amagaren dins una bóta i a lloms d’una mula es posaren en camí. A les afores d’una població, la bèstia es va parar dalt d’un turó des d’on es divisava al seus peus un preciós estany i una petita vila al seu costat. Un dels joves feu cap a la ciutat, que no era altra que Banyoles, i, sorprenentment, les campanes van començar a repicar soles quan hi entrà i en sortí per les seves portes.

Quan l’abad i senyor feudal s’assabentà d’aquests fets i dels motius del viatge dels joves va organitzà una processó per portar solemnement les despulles des del turó fins a l’església del Monestir de Sant Esteve. Tanmateix, l’endemà al matí, les despulles del sant tornaren a aparèixer miraculosament dalt del turó i es resistien a ésser traslladades al monestir.  Fou d’aquesta manera que l’abad es comprometè a edificar una església dalt del turó i que les despulles de Sant Martirià es pogueren traslladar a l’església del monestir per ser benerades com a les del patró de la vila de Banyoles.

El monestir de Sant Esteve de Banyoles és considerada la primera fundació monàstica benedictina a Catalunya i el bressol de la nostra ciutat. D’entre els diversos tresors que alberga la seva església, s’hi compta un magnífic orgue del segle XVIII, construït el 1758 per Francesc Roura.

Es tracta de l’orgue més antic en estat original de les comarques de Girona. Malauradament, però, tot i salvar-se de la crema dels incidents de 1936, el descuit i l’abandonament de tants d’anys li han passat factura fins a exigir-ne una restauració seriosa. Per això, i després de ja varis intents no reixits, s’acaba de constituir a la ciutat l’Associació de l’Orgue de Banyoles amb la voluntat de recuperar aquesta excel·lent peça del nostre patrimoni.

El tret de sortida es farà aquest proper dissabte, a les 10 h. de la nit, amb un concert gratuït al mateix Monestir. Una capella creada expressament per a l’ocasió, formada pels cantants Marisol Boullosa i Luis Vicente i els instrumentistes Elena Palomar, Daniel Otero i Juan de la Rubia, interpretaran obres de Bach, Frescobaldi, Telemann i Torres.

La seva restauració, però, només ha de ser el primer pas. Perquè una vegada recuperat l’orgue caldrà garantir-ne un programa constant i seriós de concerts que ens en mostrin totes les seves potencialitats. Les institucions, doncs, han de fer costat a la societat civil i a les entitats com la recent creda o com Joventuts Musicals de Banyoles per recuperar l’orgue, així com per fer del nostre Monestir un espai emblemàtic de cultura.

Des d’avui fins al dia 12, la comarca del Pla de l’Estany celebra la Setmana Gastronòmica de l’All i la Carbassa, amb la Fira de l’All de Cornellà del Terri i la Fira de la Carbassa d’Esponellà.

Per a l’ocasió, 15 restaurants del Pla de l’Estany hem preparat diferents menús i propostes gastronòmiques al voltant d’aquests dos productes. Des del restaurant de l’Hotel Mirallac oferim el següent menú:

• Croquetes de carbassa de l’àvia
• Suprema de bacallà amb pinyons i saltejat de bolets de temporada
• Mini canelons dolços de carbassa i Mascarpone amb fruita tropical i gelat de llet merengada
• Castell de Perelada Rosat. Brut (DO Cava)
• Aigua, pa i cafè
• Preu: 35 € (7% IVA inclòs)